El teu somriure fugaç, és preciós.
Còmplice.
Em dona vida.
Com la nit fosca,
farcida d’estels,
moments “robats” al temps
dels silencis i retrets.
Espurnes de confiança,
al cap i a la fi.
Com quan miro el fons d’un pou
d’aigua clara i s’emmiralla la lluna,
i el teu rostre, al costat, m’enlluerna.
Em sento més humà.
Els meus ulls ploren …
Els meus dits ressegueixen les llàgrimes,
i es perden en la memòria del teu cos,
anhelat, suau, plorat…
[@more@]
