Author Archives: Francesc Martínez López

Comunicat de L’Aurora
El Parlament de Catalunya declara l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.
9N2015. Un any després de la Consulta participativa del 9N2014. Consulta que substituí el referèndum que l’Estat va prohibir i impedir fer.

Veiem important que l’inici constituent hagi estat aprovat:
amb 72 vots a favor de la declaració presentada per JxSi i la CUP;
amb 63 vots en contra, per part de C’s, PSC, PP i CSQEP.

CSQEP ha presentat una resolució alternativa sobre un pla de rescat social, tot proposant que l’inici constituent comenci desprès d’un referèndum acordat amb l’Estat el 2016 que ha estat rebutjada: 11 vots a favor del propi grup parlamentari CSQEP, amb el gest d’abstenció dels 10 vots de la CUP.

És majoritari al Parlament el vot sobiranista per un procés constituent que encamina a la ruptura amb el Regne d’Espanya de la Constitució de 1978. Tot i que aquest vot independentista és minoritari en els vots de la ciutadania (48 %).

És minoritari al Parlament el vot del bloc constitucionalista ’78 federal unionista (C’s, PSC, PP) que actua com un búnquer i coincideixen en el vot amb CSQEP (que vol un referèndum per decidir que l’estat no permet).

La ruptura democràtica constituent possible a Catalunya i al Regne d’Espanya rau en el desenvolupament concret de la declaració de sobirania aprovada.

Oposar el rescat social a la ruptura constituent, així com a l’anhel de llibertat nacional, a la independència, és un error de perspectiva greu, doncs no afavoreix ni a la ruptura democràtica, ni a la sobirania i el dret a decidir, ni a aconseguir un pla de xoc de rescat social.

El que correspon per donar una sortida favorable a la llibertat nacional a la crisis del règim del 1978 –l’Estat de les Autonomies- és situar-se dins i junts al procés d’inici constituent, per la ruptura democràtica, avançant cap a la República Catalana.

És ben negatiu en aquest deure de les organitzacions d’esquerres de defensar incondicionalment el dret a l’autodeterminació i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur que CSQEP s’hagi situat amb el vot NO, junt amb C’s, PP, PSC. El fet de que hi hagi una consideració de que la independència afavoreixi a CDC, a tapar les retallades i la corrupció, no justifica negar el camí democràtic de l’inici constituent. Val a dir que CDC s’agafi com a clau ardent a l’anhel popular per la lliure sobirania de Catalunya no significa que el moviment popular no sigui el principal factor de ruptura real d’inici constituent

CSQEP està formada com una aliança entre federalistes, confederalistes, sobiranistes i independentistes; per tant és necessari que s’expressin les diverses posicions sobre l’inici constituent nacional.

El grup parlamentari de CSQEP s’ha mostrat irrellevant. No és útil per aconseguir coses, millores de la declaració d’inici constituent. El grup no ha procurat establir capacitat negociadora ni sobre l’aspecte social; ha rebutjat complerta la part social de la declaració de l’inici constituent proposada i aconseguida per la CUP. Això dificulta els ponts entre rupturistes de les diferents pertinences nacionals.

Votant NO, CSQEP no està legitimada: a) per segrestar el vot inclòs de qui volem ruptura per un inici constituent; b) no complir l’acord polític fundacional; c) aïllant-se del moviment profund del poble català per la sobirania constituent i la República Catalana; d) excloure la posició confederativa i la pro-independència.

Forçar la disciplina del grup parlamentari amb amenaça d’expulsió –denunciat per un diputat- de qui voti diferent en consciència és una mordassa de la llibertat de les posicions diverses vers la perspectiva constituent sobirana catalana.

La unitat entre el poble català, la unitat entre el poble català i l’espanyol, entre els pobles ibèrics, exigeix la ruptura amb el Regne d’Espanya del ‘78

Proposem la llibertat vot com a criteri i metodologia en qüestió llibertats i pertinença, sentiment, anhel nacional. La població treballadora te sentiments diferents de pertinença nacional, això necessita que s’expressi en llibertat de vot. La unitat prové del fet social i d’una posició clara de ruptura democràtica constituent concreta: República catalana.

L’Aurora (organització marxista)
10 de novembre de 2015

Tweet

El govern d’Artur Mas va instaurar una màxima en boca de Felip Puig: “Anirem fins el límit de la llei i una mica més”.

La frase pronunciada desprès del 1r de maig de 2011 va ser recordada molts cops: desallotjament de la Plaça Catalunya del 15-M, quan “Rodeja el Parlament”, amb les vagues generals contra la reforma laboral…

Moltes persones van ser detingudes, però allò rellevant fou que els atestats policials van ser coordinats amb la fiscalia i portats a jutjats “amics” que van decretar penes de presó preventiva que van durar setmanes.

La Generalitat, a més, es va presentar com acusació particular. Una clara voluntat d’encarar el conflicte social des de la duresa policial, judicial, mediàtica…tractant la dissidència com l’enemic.

El PP va actuar igual a la resta de l’Estat, en el que va ser un banc de proves de la “Llei Mordassa”. Els casos de l’Isma i el Dani, els recentment jutjats de la Laura i l’Eva per cremar bitllets falsos davant la Borsa o els 4 del Poble Nou, en són alguns dels casos més coneguts i que han aixecat grans campanyes de solidaritat.

L’estratègia de la por fins arribar a l’Audiència Nacional pel “Rodeja el Parlament” en un judici clarament polític.

En tots els judicis la Generalitat demanava penes més elevades que la pròpia fiscalia, fins a 9 anys. En tots ells l’atestat policial, que té presumpció de veracitat, era peça clau. Calia que Generalitat fes d’acusació? En cap cas, per això està la fiscalia.

En tots els judicis s’ha vist que les proves eren nul·les o contradictòries. Perquè va actuar així? Per donar una lliçó, per limitar el dret de vaga, atemorir sindicats i moviments socials.

Artur Mas ara és la víctima de la lògica d’emprar els “límits de la llei i una mica més”. El TSJC l’imputa, juntament amb Rigau i Ortega, pel 9-N. Ara Mas clama solidaritat, però… Es pot demanar solidaritat als qui han patit la seva repressió?

Als qui ha enviat els mossos a reprimir a les PAH per evitar desnonaments, als qui el seu govern a acomiadat, als qui ha fet fora de la RMI, als que pateixen les retallades a la sanitat, a l’educació.. als que veuen amb estupor com el seu partit s’ha finançat amb el 3% i ha estat connivent amb la corrupció?

No és qüestió de solidaritat. No oblidem ni perdonem ni la repressió patida, ni les polítiques austercides… però no podem ser neutrals, de la mateixa manera que denunciem com Artur Mas ha emprat la Fiscalia i les lleis contra els sindicats i moviments socials, cal denunciar la utilització de la Fiscalia i les lleis contra el 9-N, una de les expressions de la voluntat majoritària del poble de Catalunya d’autodeterminar-se.

És per això que Mas està imputat, en una deriva més d’un Estat Espanyol cap a l’autoritarisme incapaç de donar cap sortida democràtica. És per això que exigim la retirada de tots els càrrecs relacionats amb el 9-N.

Mas és alhora víctima i botxí. Víctima en una imputació que implica de facto la imputació de més de dos milions de ciutadans.

De la mateixa manera no és admissible i denunciem que es vulgui aprofitar la seva imputació per maniobrar a favor de la seva investidura com a President, no oblidem que amb la seves polítiques ha estat el botxí dels drets socials, laborals i del patiment de moltíssima gent a Catalunya. Publicat a Cartes de L’Aurora

Tweet

Aunque hasta el martes 4 de agosto no se conocerán los borradores del presupuesto para 2016, Rajoy ha tenido a bien bautizarlos como el resultado de un «círculo virtuoso». Hasta de la mentira hay que hacer virtud cuando se trata de elecciones.

Ninguno de los presupuestos aprobados por el gobierno Rajoy, desde 2012 hasta hoy, ha soportado la prueba de su ejecución. Así, como botón de muestra, el déficit fiscal se iba a reducir, por imposición de la UE, al 4,2%, pero acabará el año en el 5,5%: es imposible que se sitúe en el 2,8% comprometido en 2016. Sobre todo porque el anunciado aumento de la recaudación fiscal de 2015 de un 15% se ha quedado al final en un 3,6%.

Las pensiones crecerán el mínimo legal obligatorio del 0,25%, con un aumento del 1% de la base cotizable. Pero harán falta 19.000 millones de euros del presupuesto para poder financiarlas. Ya dijo el presidente del Banco de España, Linde, que eran «insostenibles»: la OCDE pide que se rebajen un 20% (mas o menos la perdida del poder adquisitivo de los salarios durante la crisis 2008-2015).

La deuda pública, gracias entre otras cosas al rescate bancario, ha pasado del 37% en 2011 al 99% del PIB en 2015. Gran éxito para quienes hacían de su reducción el principal objetivo de su programa económico ¿recuerdan aquella bobada de que «no se puede gastar lo que no se tiene»?

El servicio de esa deuda, que exige nuevos prestamos anuales por valor de 300.000 millones de euros en los mercados financieros internacionales, no aplasta la economía del Reino porque el BCE mantiene unos tipos de intereses muy por debajo de sus propios objetivos para la inflación.

Cualquier aumento de esos tipos -lo que ocurrirá en EE UU en 2016 por la incipiente recuperación y que sería coherente con un crecimiento de la eurozona del 2% previsto- hundirá en la miseria no solo el presupuesto sino al país. Solo hace falta que la guerra en Oriente Medio haga aumentar el precio de la energía, que está en un suelo histórico, para abrir otro escenario desastroso.

La negra realidad de este «circulo virtuoso» al que han llevado las políticas económicas neoliberales de Rajoy y Cia son: 25% de paro (sin que se prevea que baje hasta el 20% en 5 años); 24% de pobreza; perdida del 20% de poder adquisitivo de los salarios; crecimiento del endeudamiento familiar por encima del 120%; crisis fiscal de las comunidades autónomas, que deben recortar aun mas la sanidad y la enseñanza públicas, pero 11 de las 17 no cumplirán su objetivo de equilibrio fiscal. Pero el techo de gasto público caerá aun un 4,4% según estas previsiones. Mientras que la media del gasto público en la eurozona es del 47%, en el Reino de España se aproxima ya al ¡36%!.

Sin embargo, Rajoy ha prometido no dejar el gobierno sin cumplir su promesa electoral de rebajar los impuestos a las empresas. Las del Ibex 35, tras las deducciones fiscales, solo aportan el 6%, a pesar de que la tasa oficial es del 30%. Comparase con el 15% de las Pymes o el 17% de los salarios. ¿Ayuda a concretizar el concepto de oligarquía económica?

Según las encuestas, el 78% de los españoles consideran que la situación económica sigue siendo mala o muy mala. Lo único que les falta es el cuento del «circulo virtuoso» de Rajoy.

Ausente todo rigor científico de la gestión presupuestaria del PP, solo queda encomendarse a las tradicionales rogativas: hace un siglo, la economía de la I Restauración borbónica dependía de la lluvia y del granizo.

Hoy, la de la II Restauración depende de las decisiones sobre tipos de intereses del BCE y del precio del petróleo en Oriente Medio. Lo del «circulo virtuoso» se parece cada vez más a las rogativas mágicas a los santos patronos, aunque ahora sean por motivos electorales. Publicado en Cartas de La Aurora

Tweet